Mentre dormies, Filomena, ha passat un vellet nostàlgic i m’ha mostrat aquesta foto on apareixes tu tan guapa com sempre. No has canviat gens. Sempre d’esquena a la realitat !
De quina realitat parles, Mussòliba? O et penses que l’única realitat és la del poder financer, el poder militar i el poder religiós. Sé que darrera meu hi ha els símbols imponents d’aquests poders. Però hi ha altres realitats que tu no veus.
Com quines? A la foto, per exemple, es veu tot el que jo veia l’any 1920. Hi havia el Teatre Líric i aquell quiosc per on passaven cada dia polítics, escriptors, artistes… I tu, què veies aleshores, Filomena?
Doncs, jo veia també l’altra gent. Però, a més, podia veure tot el que tu veis gràcies als reflexos d’un vidres de l’edifici d’enfront. I me veia a mi mateixa, i te veia a tu per davant i per darrera. És el poder, el gran poder dels miralls !
Però, els miralls, els miralls …
Els miralls? Hem d’aprendre dels humans que els fan servir a totes hores fins al punt que han arribat a formar part de la seva essència. Abans es deia que l’home era l’animal que menjava pa. Després es va dir que era un animal que raonava. Avui es diu que l’home és l’animal que mira miralls.
I ja no menja pa ni raona?
Si, però no tant, i sempre ho fa davant un mirall.
Tu i els miralls !
