Resignació

• He vist un senyor senyor mallorquí mallorquí estoic estoic.
• Li he dit: Què, don Toni, com vos trobau?
• I resignat… com m’he de trobar? Resignat, molt resignat.
• Vostè ha de dir que va bé, que va bé, que va bé.  Un savi ha descobert que si una cosa es diu tres vegades ja és veritat.
• I quantes vegades ho va dir això aquest savi?

Aurora

Algú ha depositat als meus peus aquest dibuix de Francesc de Borja Moll.
Aquell home de combat?
No, el de combat era un altre, però ben mirat, també ell va combatre ferm.
A mi me va ensenyar alemany.
I a mi, italià.
A mi me va ensenyar català.
Doncs a mí, els dissabtes a l’horabaixa, me contava rondaies…
I això d’Aurora, què era?
No ho sé.
Qui ha sentit parlar d’Aurora?

Definició de mirall

Què és un mirall?
És una superfície on l’ombra pren colors.
I què és una ombra?
Un mirall en blanc i negre.
I res més?
Bono, què vols? Una definició estricta?
Sí
Doncs, una ombra és l’absència relativa de llum directa per causa d’un objecte opac que s’interposa entre un focus de llum i una superfície on es projecta una imatge de l’objecte.
Això sembla ciència física.
Ho sembla, sí.
Tenc una pregunta.
Digues-me, Mussòliba.
A la foto es veu un mirall que no reflecteix els colors. És un vertader mirall?
És una il·lusió produïda per la màgia de la fotografia: mirall de miralls, ombra d’ombres.
Però, això ja no és física, Salustiana, això és metafísica.
I la dona de la foto no és dona, és metadona.

D’esquena i de cara a la realitat segons com se miri

Mentre dormies, Filomena, ha passat un vellet nostàlgic i m’ha mostrat aquesta foto on apareixes tu tan guapa com sempre. No has canviat gens. Sempre d’esquena a la realitat !
De quina realitat parles, Mussòliba? O et penses que l’única realitat és la del poder financer, el poder militar i el poder religiós. Sé que darrera meu hi ha els símbols imponents d’aquests poders. Però hi ha altres realitats que tu no veus.
Com quines? A la foto, per exemple, es veu tot el que jo veia l’any 1920. Hi havia el Teatre Líric i aquell quiosc per on passaven cada dia polítics, escriptors, artistes…  I tu, què veies aleshores, Filomena?
Doncs, jo veia també l’altra gent. Però, a més, podia veure tot el que tu veis gràcies als reflexos d’un vidres de l’edifici d’enfront. I me veia a mi mateixa, i te veia a tu per davant i per darrera. És el poder, el gran poder dels miralls !
Però, els miralls, els miralls …
Els miralls?  Hem d’aprendre dels humans que els fan servir a totes hores fins al punt que han arribat a formar part de la seva essència. Abans es deia que l’home era l’animal que menjava pa.  Després es va dir que era un animal que raonava. Avui es diu que l’home és l’animal que mira miralls.
I ja no menja pa ni raona?
Si, però no tant, i sempre ho fa davant un mirall.
Tu i els miralls !

Catòptric o semiòsic

Tu què creus, Nefertari, que vivim dins un univers catòptric, on la realitat és capaç de donar la impressió de virtualitat, o més bé dins un univers semiòsic, on la virtualitat és capaç de donar la impressió de realitat?
Escolta, guapa, jo som una mica sorda. M’ho pots repetir?
Ahir, t’ho repetiré ahir.
Vodràs dir “demà”
No, demà ja t’ho vaig dir.
No ens entendrem tu i jo.  Paraula d’esfinx !

In vino veritas

Veus aquest home que surt de Can Verga?  És un filòsof.
Un filòsof? I això què és, Mussòliba?
Algú que de veritat cerca la veritat.
I l’ha trobada?
Crec que no, perquè sempre va molt abeurat.
I això, que té a veure amb la filosofia?
Un dia li vaig sentir dir que in vino veritas
Aleshores, com més vi, més veritat…
Potser ell diria que això és un fal·làcia.
Ah, les fal·làcies! M’encanten les fal·làcies!

Daltonisme

Ahir vaig sorprendre Na Salustiana que xiuxiuejava a Na Nefertari que jo era daltònica i, poc temps després, vaig sentir que aquesta li deia a Na Filomena:
Saps que Na Mussòliba és daltònica?
D’on? De Dalton? I això on cau?
Que no és un poble, beneitota, que és una malaltia!
Una malaltia? Pobreta!  I què li passa?
No sap distingir el color verd del vermell.
Mirau! En lo fàcil que és destriar-los.

Picasso

Algú me podria dir a qui, on, quan i per què Picasso va dir que l’art és una mentida que ens permet conèixer la veritat?
Com ho saps,  Salustiana, que va ser Picasso i no pas Nietzsche o Jean Paul Sartre?
Ho vaig sentir dir a un professor d’estètica.
Què en dius tu, Filomena, tan amiga de tants professors?
Dic que, si és veritat, no té gaire importància qui ho va dir.
Però, tu ho saps?
Saber què? Si és veritat?
No, bàmbola. Si saps qui ho va dir.
Plató, crec que va ser Plató.

Jaume I

No hi ha dret! Hem de protestar enèrgicament!
I ara, quina mosca t’ha picat, Salustiana?
Resulta que un cop a l’any l’Ajuntament porta flors al monument del Rei En Jaume.
Té raó Na Salus. No hi ha dret! A nosaltres mai ens han dut flors els de la Sala.
I què vols, Nefertari?  Ell és rei i nosaltres som bèsties!
Rei? Què va! Si és una estàtua, com nosaltres.
Tu creus, Mussòliba, que això s’acabarà algun dia?
El dia que els socialistes governin a la Sala no hi haurà pus homenatges.
Com així n’estàs tan segura?
Perquè en aquest mateix banc on estem ara assegudes he sentit molts socialistes defensar que la Conquesta va ser un acte de rapinya contra els habitants de l’illa que aleshores eren moros. Escoltau això que llegiré: “Pues bien; como nosotros creemos que la conquista de Mallorca fue un acto de rapiña realizado por dicho Rey, (lo demuestra el que toda la isla fue repartida entre una docena de personas), para lo cual sus tropas tuvieron que hacer una matanza extraordinaria de seres humanos; y como entendemos que eso constituyó un crimen de lesa humanidad, (llevado a cabo con el exclusivo fin de despojar a los moros de todos sus bienes, lo cual está en pugna con los sentimientos de solidaridad humana y con la civilización, opinamos que todo cuanto tienda a perpetuar la memoria de dicho personaje y a recordar sus azañas (sic) guerreras, lejos de significar honra y cultura, es rendir homenaje a la barbarie y, por consiguiente, inferir grave daño a la civilización…”
Això ho va escriure un socialista fa més de cent anys. Avui, Mussòliba, els socialistes han evolucionat.
Sí, però el moret roman estampat a la paret, i gairebé ningú se’l mira de cara.

Màrius Verdaguer

Si pens en com era el Born fa cinquanta anys, tenc, sobretot, una sensació de sorpresa, en veure que ha pogut canviar tant sense que me n’hagi adonat.
Escolta, guapa, això no ho dius tu. Conec molt bé aquestes paraules.  Així comença “La ciutat esvaïda” de Màrius Verdaguer.
Don Màrius! Quina gran persona!
Una mica massa tímid! Crec que estava enamorat de mi i no gosava dir-m’ho.
La setmana passada li feren un homenatge arran de la reedició del seu llibre Medio siglo de vida íntima barcelonesa.
Un homenatge una mica escafit…
Certament!  Jo li faria un monument al costat del Born.
I jo li faria dins el Born mateix, a un banc, assegut, com Mn. Macabich a Eivissa, Pessoa a Lisboa, o Neruda a Valparaíso, o no sé qui més no se on …
Ben pensat! Ho diré a Na Nanda Ramon si baixa de la moto i s’atura a saludar-me.  Paraula d’esfinx!